L'Aikido
«L'objectiu de l'Aikido no és destruir l'adversari, sinó desactivar la violència fent que l'atac esdevingui inútil. L'Aikido és per a tothom. No existeix per servir propòsits egoistes ni destructius. Entreneu sense descans pel bé de tots.»
Principis de treball en Aikido
Treball
- Una tècnica pot finalitzar amb una immobilització (OSAE WAZA) o amb una projecció (NAGE WAZA).
- La majoria de les tècniques es realitzen en les seves formes OMOTE i URA.
- La pràctica es pot dur a terme dempeus o de genolls, contra un o diversos atacants, amb les mans nues o amb armes (KEN, JO o TANTO).
Formes d'atac
- Els atacs inclouen agafades, tant de cara com per darrere, al canell, coll o espatlla, així com estrangulacions.
- Els atacs també inclouen cops i talls, cops de puny o puntades de peu, executats sobre l'eix o lateralment.
La història de l'Aikido
Els seus inicis
Morihei UESHIBA va néixer el 14 de desembre de 1883 a Tanabe, una petita ciutat situada a la costa de l'oceà Pacífic, al Japó.
L'any 1902, va obrir un petit negoci a Tòquio, on va descobrir el JU-JUTSU. Després de tornar a Tanabe a causa d'una malaltia, es va casar amb Hatsu HITOGAWA. Posteriorment, es va allistar a l'exèrcit.
Els anys de servei militar van convertir UESHIBA en un home d'una gran fortalesa física (81 kg amb només 1,57 m d'alçada). Durant els seus períodes de descans, assistia al dojo de Masakatsu NAKAI, on va continuar aprofundint en la pràctica del JU-JUTSU.
La vida del mestre UESHIBA va estar marcada per diverses trobades amb personalitats que van influir profundament en el desenvolupament de la disciplina que, més endavant, el mestre UESHIBA anomenaria AIKIDO.
Realisme
- L'any 1909, Morihei va conèixer Kumakusu MINAKATA, un home erudit i ferm defensor del medi ambient. A partir d'aquesta trobada, Morihei va desenvolupar el seu sentit de l'amor universal. MINAKATA li va ensenyar la importància de considerar el món com un tot, així com els perills d'un desenvolupament desmesurat i de l'explotació sistemàtica dels recursos naturals.
- També va animar Morihei a forjar el seu propi destí. Així, l'any 1912, quan les autoritats van demanar voluntaris per establir-se a l'illa de Hokkaido, Morihei va aconseguir convèncer 84 persones perquè s'instal·lessin a Shirataki, on van fundar una colònia que va prosperar.
La marcialitat
- L'any 1915, Morihei va conèixer Sokaku TAKEDA, que ensenyava a Engaru, el poble més gran de Hokkaido. Va ser, sens dubte, un dels grans mestres d'arts marcials de la seva època. TAKEDA havia adquirit la seva extraordinària habilitat a través de nombrosos combats arreu del Japó.
- Fascinat pels seus ensenyaments del DAITO RYU AIKIJUTSU, Morihei s'entrenava amb el mestre TAKEDA sempre que en tenia l'oportunitat. L'any 1919, després de rebre un telegrama informant-lo que el seu pare estava morint, Morihei va abandonar la colònia. Va deixar casa seva al mestre TAKEDA i va repartir les seves terres i els seus béns.
L'espiritualitat
De camí cap a Tanabe, on tornava per retrobar-se amb el seu pare, Morihei va passar per la ciutat d'Ayabe. Allà va entrar en contacte amb la religió Omoto Kyo i va conèixer el seu líder espiritual, Onisaburo Deguchi, una figura carismàtica i enigmàtica, dotada d'una gran sensibilitat artística.
La trobada amb Deguchi va tenir una profunda influència en Morihei. Va compartir amb ell llargues converses i va començar a participar en sessions de meditació Chinkon Kishin, aprofundint així en la dimensió espiritual que, amb el temps, esdevindria una part essencial de la seva concepció de les arts marcials.
Amb el suport de Deguchi, es va construir un dojo on Morihei va començar a ensenyar Budo als membres de l'Omoto Kyo, combinant progressivament la pràctica marcial amb la seva recerca espiritual.
L'any 1924, Deguchi, Morihei i un petit grup de seguidors van emprendre un viatge a Mongòlia amb la intenció de crear-hi el que anomenaven el «Regne de la Pau». L'expedició, però, va estar a punt d'acabar tràgicament: van ser detinguts per l'exèrcit xinès, acusats d'espionatge i van estar a punt de ser afusellats. Finalment, van ser alliberats i van poder tornar al Japó.
El desenvolupament de l'Aikido
L'any 1925, l'almirall Isamu Takeshita, impressionat per les habilitats de Morihei, va contribuir a donar-lo a conèixer entre personalitats influents organitzant una demostració de la seva art marcial.
El 1927, Morihei es va instal·lar a Tòquio, on va començar a ensenyar en diferents dojos. Entre els seus alumnes hi havia oficials d'alt rang, membres de l'aristocràcia i destacats homes de negocis, fet que va contribuir a augmentar progressivament el reconeixement dels seus ensenyaments.
La reputació de Morihei Ueshiba va arribar també a Jigoro Kano, fundador del Judo, que va voler assistir personalment a una de les seves demostracions. Impressionat pel que havia vist, alguns practicants de Judo van començar a entrenar-se amb Ueshiba en la disciplina que, en aquella època, era coneguda com a Aikibudo.
L'any 1931 es va construir a Tòquio el Kobukan, el primer dojo permanent de Morihei. Allà va començar a acollir uchi-deshi —alumnes interns que vivien i entrenaven al dojo—, seleccionats de manera molt rigorosa i dedicats intensament a l'aprenentatge de la seva art marcial.
El 1942, Morihei es va retirar a Iwama, un període especialment important en l'evolució de la seva pràctica. Va ser durant aquests anys quan va aprofundir i consolidar els principis de la disciplina que acabaria adoptant definitivament el nom d'Aikido.
A causa de la Segona Guerra Mundial i dels anys difícils que la van seguir, l'activitat marcial es va veure fortament afectada. Cap al 1950, els entrenaments van recuperar progressivament la seva activitat a l'Aikikai i l'Aikido va començar a expandir-se més enllà del Japó, arribant durant aquella dècada a països com França i als Estats Units, a través de Hawaii.
El seu fill, Kisshomaru Ueshiba, va tenir un paper fonamental en aquesta expansió, promovent demostracions i contribuint activament a donar a conèixer l'Aikido a un públic cada vegada més ampli.
Morihei Ueshiba va continuar practicant i transmetent la seva art fins als darrers anys de la seva vida. Va morir el 26 d'abril de 1969, als 85 anys, deixant com a llegat una disciplina que avui es practica arreu del món.
Quina indumentària cal per practicar Aikido?
El Keikogi
Per practicar Aikido al dojo cal portar la indumentària adequada, sovint anomenada erròniament kimono. El seu nom correcte és Keikogi, paraula formada per keiko («entrenament») i gi («roba» o «vestit»).
El Keikogi està format per una jaqueta i uns pantalons de cotó blanc, subjectats amb un cinturó anomenat Obi. Habitualment, les mànigues són una mica més curtes per facilitar les agafades als canells durant la pràctica.
Les Zori
L'Aikido es practica descalç sobre el tatami. Per desplaçar-se fora del tatami i mantenir la higiene del dojo, s'utilitzen habitualment les zori, unes sandàlies tradicionals japoneses.
En entrar al tatami, les zori es deixen ordenades al marge, col·locades perpendicularment i amb les puntes orientades cap a l'exterior. Aquest petit gest forma part de l'etiqueta i el respecte pel dojo.
El Hakama
Per començar a practicar Aikido no és necessari portar hakama. Habitualment, és el Sensei qui indica quan l'alumne ha assolit el nivell tècnic adequat per començar a utilitzar-lo, d'acord amb els criteris i la tradició de cada dojo.
El Hakama és una peça tradicional japonesa, ampla i amb set plecs —cinc al davant i dos al darrere—, que incorpora a la part posterior un reforç rígid anomenat koshi-ita.
En Aikido sol ser de color negre o blau índigo i forma part de la imatge més característica d'aquesta art marcial. Tradicionalment, O Sensei Morihei Ueshiba, fundador de l'Aikido, també va utilitzar hakama de color blanc.
A l'hora d'adquirir un hakama, especialment si és el primer, és recomanable demanar consell al Sensei o als practicants més experimentats del dojo. D'aquesta manera es podrà escollir correctament la talla, el teixit i el model més adequats per a la pràctica.
Vine a provar una classe
Dilluns i dijous al Complex Esportiu i Sociocultural d'Encamp. Sense compromís.